Per Cristòfol Casanovas, Professor de l’Escola Superior Politècnica del Tecnocampus
El títol correspon a un comentari fet durant una reunió de professors, via zoom, no fa gaire, i Carme Rovira m’ha convidat a explicar-ho.
No és només una metàfora, és bàsicament una qüestió de ritme i de resposta del públic.
La tarima d’una classe és l’escenari i quan un hi puja és l’actor, el director d’orquestra en alguns moments, en tot cas és qui dóna la pauta del que va succeint, depenent de les respostes, de les mirades, de l’interès i, a vegades, de la motxilla d’humor que porta l’actor a escena.
Encara que s’hagin preparat bé les classes, el ritme expositiu ve condicionat per una subtil relació energètica entre públic i escenari , entre els alumnes a les taules i el professor a la tarima.
Una pregunta feta a l’atzar a un alumne i resposta promptament empeny endavant, una resposta indolent, ignorant o divertida trenca el ritme. Però ritme al cap i a la fi.
HI ha una resposta constant que va condicionant l’exposició del discurs i el grau d’improvisació en les actuacions. És un tot que pot ser molt dinàmic, com al teatre, només cal preguntar al món actoral perquè prefereix el teatre al cinema, sense entrar en qüestions pecuniàries, que potser canvien l’elecció, o la matisen.
Per altra banda trobar-se d’un dia per l’altra donant classe davant un ordinador, per culpa d’un virus, no és fàcil, almenys al principi, quan la curiositat i el repte per conèixer l’eina ajuden a controlar dubtes e incerteses, però els dies passant , ja es veu que no és el mateix,
Ens trobem davant una pantalla que proporciona imatges i sons. L’alumne també. És aquesta situació la que em va fer pensar que, pel professorat , era com fer cine.
I no perquè sigui un sistema audiovisual mitjançat amb la nostra imatge i la nostra veu, en aquest sentit la riquesa visual és pobre donat que utilitza sempre un mateix pla i un mateix fons i el so limitat, per la veu.
Ho és en el sentit que es proporcionen continguts molt guionitzats, on la resposta, o la interacció, amb els receptors no interfereix en el flux pautat del discurs, perquè d’interacció gairebé no n’hi ha si el guió no ho contempla.
Fas una pregunta a la pantalla i la majoria de vegades es produeix un silenci…silenci.
Nosaltres proveïm i creem la història que s’explica i que l’alumne rep. Cal mantenir l’atenció i l’interès, però sense resposta, ho fem a cegues. No tenim resposta del públic.
En tot cas la corrent de fons de la nostra feina és la de transmetre coneixement i comprensió, gestionant un temps. I si l’eina canvia, si no és ni teatre , ni cinema, haurem d’inventar quelcom que no perdi “aquesta subtil corrent energética“.
