Innovar en l’avaluació: Moltes preguntes i no gaires respostes.

En l’àmbit de la docència, o en qualsevol altre, què em fa ser una persona…

… Ocupada per aprendre contínuament i compartir els seus coneixements? L’autoreconeixement? El reconeixement de tercers amb qui comparteixo l’aprés? La comparació amb d’altres persones ocupades en el mateix?

… Innovadora? Fer quelcom de manera diferent a com ho vaig fer la vegada anterior o fer-ho diferent a com ho fan els altres?

… Amb un bon nivell d’acompliment? La satisfacció per la feina feta o el reconeixement de tercers implicats en el meu acompliment?

Com a docent en vàries escoles universitàries i escoles de negoci amb programes formatius oficials em veig abocada a valorar la integració dels coneixements transmesos (activitats escrites, orals, treballs individuals o per equips, exàmens…).

No he pogut obviar en moltes ocasions un sentiment de conflicte d’interessos:

  • Els i les estudiants aproven perquè jo he fet bé la meva feina o perquè ells/elles han fet bé la seva amb independència de la meva o perquè el nivell exigit podria haver estat superior?
  • Si molts estudiants no obtenen la valoració mínima, què vol dir? No he sabut compartir coneixements? Les activitats a valorar no estaven alineades amb els coneixements compartits? El grup d’estudiants, a nivell general, no estava preparat per al nivell de coneixements requerits?
  • Les activitats que, un cop valorades, determinaran si l’estudiant supera o no l’assignatura, possibiliten acreditar el nivell d’aprenentatge òptim fixat com a objectiu en el pla d’estudis?

Formo part de varis tribunals avaluadors de projectes emprenedors. Entre ells, a quart curs dels diferents estudis de l’ESCSE: valoració del Treball de Final de Grau.

La valoració del TFG inclou una defensa oral del projecte, que no és la primera que els i les alumnes hauran realitzat al llarg dels seus estudis, després de la qual els membres del tribunal retornem comentaris, opinions i valoracions.

Alguna vegada he pensat que, com a docent, em seria molt útil passar d’una manera més o menys periòdica, per un tribunal “interactiu” composat per estudiants. Em permetria comprovar qüestions com:

  • Quin model de retroalimentació els estem transmetem?
  • Practico amb l’exemple? És a dir, aplico en mi mateixa i en els meus projectes els coneixements que transmeto?[1]

És força generalitzat entre escoles universitàries i de negoci un baix índex de resposta en les enquestes de valoració del professorat. A més, les enquestes de valoració / satisfacció unidireccionals i anònimes no donen la possibilitat de contrastar el que les parts (avaluadora i avaluada) entenen per cada un dels apartats avaluats.

Amb independència del resultat, per a mi té poc valor interpretar una valoració en termes de 0 a 10 sense conèixer motius, ni motivacions ni interessos o necessitats a cobrir o més enllà, sense conèixer el que per a l’altra part significava realment l’aspecte valorat.

És possible que això mateix passi als i a les estudiants que m’han de valorar? Com m’agradaria saber-ho!

La cerca de noves metodologies d’ensenyament i/o aprenentatge convé vagin acompanyades de maneres diferents de retroalimentar-les.

[1] Dita castellana: “En casa de herrero, cuchara de palo”

L’entrada d’avui l’escriu…

Yolanda Tarango

YT_5_BNDocent col·laborador i responsable emprenedoria

Escola Superior de Ciències Socials i de l’Empresa- ESCSE

Linkedin: es.linkedin.com/in/yolandatarango

Twitter: @yolandatarango

Skype: yolanda tarango

 

 

One Comment

Responder a Dolors Celma Benaiges Cancelar respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Captcha *