Experiència d’un equilibrista dins de l’aula

Una de les principals preocupacions que tenim els docents alhora d’impartir classes esdevé com assolir tot el programa de l’assignatura. El Pla Bolonya ens obliga a utilitzar conceptes com l’avaluació continuada, tutories específiques, seminaris, foment de treballs conjunts amb els estudiants i estableix un nou rol del professor fomentant l’aprenentatge actiu en combinació a les classes magistrals. Si a tota aquesta nova manera de procedir i afegim grups de 75 alumnes per aula, moltes vegades hem de fer autèntics números equilibristes per innovar i buscar mecanismes que ens ajudin a aconseguir els reptes i objectius establerts.

Aquest article preten compartir amb tots vosaltres una d’aquestes experiències, que sense ser ni una de les millors ni una de les pitjors, la poso sobre l’escenari perquè cadascú hi pugui dir la seva.

El darrer trimestre del curs passat vaig tenir l’oportunitat de donar docència a un grup de 75 alumnes. El Pla docent establia que un 40% de la nota final del curs era avaluació continuada, un 20% a títol individual, amb 4 exercicis valorats en un 5% cadascun i el 20% restant mitjançant un treball grupal.

equilibristaEl problema radicava en aquest treball grupal. Disponia de 75 alumnes, separats en grups de 5 persones, és a dir, 15 grups, que havien de preparar-se un tema, exposar-lo a la resta de la classe, tothom hi havia de participar, obrir una dinàmica de preguntes entre els alumnes, donat que tots hi eren presents i finalment avaluar-los.

A priori, aquest procediment s’ha fet sempre i no hi ha hagut mai cap problema, el fet diferenciador aquí era que només es disposava d’una sessió de treball, en època d’exàmens, d’una hora i quaranta minuts (100 minuts) per a tots els grups.

No hi havia prou temps material perquè tots els grups presentesin, la resta d’alumnes tinguessin temps per a formular preguntes i avaluar-ne l’activitat amb coherència, però no hi havia més temps material i no podiem allargar-ho més del temps que teniem establert. La raó del per què seria motiu d’un altre article. Carpe diem.

Davant aquesta problemàtica la sessió es va organitzar de la següent manera. Vaig escollir personalment 5 temes a desenvolupar, complementaris entre ells i que poguessim assolir els coneixements i habilitats que desitjavem per l’assignatura amb l’execució del treball.

Donat que tenia 15 grups, vaig fer que cada tres grups preparessin el mateix treball amb un guió prèviament establert i molt dirigit. Cada grup havia de preparar una presentació amb power point d’una durada de 10 minuts on tots els membres del grup havien de presentar. Dels tres grups, només un hauria de presentar, i la presentació es faria per sorteig en el moment abans de la presentació. Els tres grups també estaven obligats a preparar-se un llistat de preguntes, on tots els membres del grup hi havia de participar per si no eren el grup escollit per sorteig; la seva misió era, donat que s’havien preparat el mateix tema, formular preguntes i observacions al grup de presentava, temps de dedicació: 10 minuts més.

Immagineu-vos la tensió del moment, ningú volia presentar però tots havien hagut de fer l’exercici de preparar-s’ho per si eren els escollits per sorteig, de manera que l’esforç intel.lectual i de preparació s’havia assolit, i al mateix temps, havien de preparar preguntes per a la resta dels grups per intentar justificar que havien treballat el tema i l’havien assimilat correctament.

L’únic problema consistia ara en formular l’avaluació corresponent, s’havia d’avaluar un mateix treball expressat de forma diferent: uns presentant i els altres preguntant, aquí ja depenia de l’habilitat del professor en qüestió..

Haig de confessar que va tenir molt bona acollida per part dels alumnes, cadascun dels 5 temes a exposar va durar uns 20 minuts, 10 d’exposició i 10 de preguntes. Les exposicions van tenir un rigor adequat al que se’ls exigia i les preguntes formulades, donat que havien preparat els temes a consciència eren la gran majoria formulades amb criteri i per posar en “jaque mate” als exposants, no hi va haver pietat.

Com a conclusió final i a títol particular haig de dir que aquest 20% de la nota estava perfectament justificat, no pel poc temps que van tenir en exposar-lo i demostrar-me que ho havien treballat, sinó perquè el resultat era fruit un temps mínim necessari de preparació que tots els grups van haver d’emprar i el fet de que el treball va ser molt dirigit amb cosignes molts clares va facilitar els resultats finals.

De ben segur que és una experiència millorable, només faltaria, però serveixi a títol d’exemple sobre els equilibris que hem de fer els professors a vegades per adequar-nos a unes normes prèviament establertes amb poc marge de maniobra.

One Comment

Add a Comment

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Captcha *